No n'hi ha una de sola, sinó que se n'ajunten diverses:
- Es repeteixen. Hi ha crisis econòmiques cada determinat temps: al 73 (crisi del petroli), als anys 80 (a Espanya, per la reconversió industrial). La que vivim, per la seva grandària, s'assembla perillosament a la del 1929, l'anomenada crack del 29.
- L'especulació en diversos sectors econòmics. El vell afany de voler comprar molt, molt barat, i pretendre comprar molt, molt car. El pretendre produir cada cop més per a més gent (i per tant més barat), com si els recursos del món fossin infinits.
- La mateixa percepció de la gent. Si a tot arreu ens parlen de crisi, al final ho acabem assimilant.
- La gestió de la classe política i de les entitats financeres. Un país no pot dependre només d'un recurs. Ni gastar molt en obres potser innecessàries. Però els crèdits s'han de tornar.
- La globalització. Si un país va malament, els del costat, que hi fan negoci, forçosament també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada